dijous, 21 de juliol de 2016

Operació Barbarroja: atac al Gegant Roig.

L'Editorial Pasado&Presente ens sorprèn novament amb la publicació d'una obra cabdal per entendre el que va suposar la Gran Guerra Patriòtica no només per al poble soviètic sinó també per altres països implicats en aquell conflicte demencial. En aquest cas, amb la publicació de Operación Barbarroja (la invasión alemana de la Unión Soviética) de l'investigador suec Christer Bergström s'amplia - d'una manera definitiva, ens atrevim a dir - el catàleg d'obres referides a l'atac alemany sobre l'URSS del 1941, del qual aquest any es compleix el 75é aniversari.

Bergström fa dècades que es dedica a investigar sobre la Segona Guerra Mundial. Juntament amb altres historiadors com Anthony Beevor és una de les veus més autoritzades a narrar aquell conflicte. Operación Barbarroja en aquest sentit, és un relat exhaustiu (dia a dia, gairebé) de la invasió nazi de la Unió Soviètica. Com ens diu Bergström, a causa de l'odi ideològic entre els dos sistemes polítics enfrontats (el nazi-feixisme alemany i el comunisme soviètic) la lluita fou d'una inhumanitat mai vista fins llavors. Si hi afegim l'odi racial nazi cap als pobles eslaus d'Europa de l'Est, l'episodi agafa una tonalitat encara més tètrica. Els primers capítols (referits a la rivalitat ideològica) i el darrer (que tracta les barbaritats nazis a les terres soviètiques ocupades) són molt clarificadors.


Tropes alemanyes durant la invasió de la URSS


Una part en la que Bergström s'exten més - potser massa per al nostre gust- és en la descripció tècnica de les armes i vehicles utilitzats durant la invasió. Els apèndixs al final del llibre potser haurien estat suficients per tractar l'aspecte tecnològic del conflicte, però això no li resta en cap moment emoció al relat, que llegim amb l'angoixa de veure com l'invasor va avançant pel territori fins que finalment queda aturat a les portes de Moscou. 

L'atac alemany a la URSS no va ser una operació exclusivament alemanya i Bergström ens ho recorda sovint. L'atac fou perpetrat també des de Finlàndia i Romania, països aliats dels nazis. Més tard s'hi incorporaren tropes hongareses, italianes i espanyoles (la División Azul de Franco). Un dels capítols més interessants del llibre és el que tracta del Front de Carèlia, on es van enfrontar els soviètics i els finlandesos. Aquesta part de la guerra no ha estat gaire present en altres llibres sobre la Segona Guerra Mundial al Front de l'Est, però Bergström - potser pel fet de ser escandinau ell mateix- dóna la importància merescuda al front soviètico-finlandès.

Recomanem per tant a tothom la lectura d'aquesta obra, que ens submergeix dins d'una de les hores més baixes de la humanitat, quan els gegants nazi i soviètic es van veure les cares. Sens dubte, el món es va aturar en aquell instant.

Operación Barbarroja (la invasión alemana de la Unión Soviética)
Autor: Christer  Bergström
Editorial: Pasado&Presente
Traducció: David León  Silvia Moreno
Any: 2016
Pàgines: 592
ISBN: 978-84-944950-1-4

dimarts, 26 d’abril de 2016

Les heroïnes de l'aire de la Gran Guerra Patriòtica

Ha estat amb molta sorpresa que hem llegit el magnífic llibre Las Brujas de la Noche (ed. Pasado&Presente, 2016), de la investigadora russa Lyuba Vinogradova. En aquest treball, Vinogradova hi aborda un tema que -tot i que ja era conegut per alguns- mereixia un relat com el que ara s'ha publicat: la participació de dones pilot a les files de l'exèrcit soviètic durant la Gran Guerra Patriòtica (amb aquest nom es coneix a Rússia el Front Oriental de la Segona Guerra Mundial).

A diferència de la resta de forces participants en el conflicte, l'URSS fou pionera en el reclutament de dones per a pilotar avions de combat. Ni Alemanya, ni la Gran Bretanya o els Estats Units comptaren amb elles per instruïr-les per a la lluita. Només des de l'interès que despertava l'aviació a l'estat soviètic i del fet que les dones haguessin aconseguit una igualtat força alta amb els homes, es pot explicar la presència femenina dins d'un món que semblava exclusivament reservat als homes. En aquest sentit, abans del conflicte moltes dones eren membres dels clubs de vol que existien a l'URSS.



A finals de 1941, quan les tropes alemanyes estaven a les portes de Moscou, la jove aviadora Marina Raskova proposà a Stalin reclutar dones per a pilotar avions de combat. La resposta d' aquest fou immediata: un sí rotund. Que Raskova fos una aviadora experimentada ja des d'abans de la guerra, a més de membre del NKVD (la temible policia secreta soviètica), sens dubte hi va ajudar molt, i al cap de poc, moltes noies es van presentar - ja fos per un sincer patriotisme, ja fos per experimentar noves sensacions - a la caserna Petrovski dels afores de Moscou per a inscriure's als regiments aeris de Raskova. 

La procedència de les noies era molt diversa: filles de famílies pobres; estudiants universitàries o membres de clubs de vol (aquestes foren les que s'encarregaren de la instrucció). Un cop acceptades, van ser traslladades a la ciutat d' Engels, en plena estepa. Allà començà la vida militar de veritat, que per moltes d'elles fou una dura experiència. Els membres masculins de les forces aèries en un principi es burlaren de com els quedaven els uniformes a les futures pilots, però com es demostrà més tard, elles no només estigueren a l'altura dels seus camarades masculins sinó que en molts casos els superaren en valor i efectivitat.

Fou a mitjans de 1942 quan es considerà que les pilots femenines estaven preparades per entrar en combat i es van crear tres regiments per a elles: un d'aviadores, el 586 i dos de bombarders (regiments 588 i 587). El 588 fou el més conegut. Encarregat de bombardejar les línies alemanyes durant la nit, els nazis batejaren les pilots que els comandaven amb el nom de Bruixes de la Nit. No cal dir que la sorpresa havia sigut grossa quan van descobrir que els avions que els mortificaven eren pilotats per dones.

Una de les pilots que tingué més fama fou Lilia Litviak. Aquesta jove des de molt aviat es distingí en la lluita aèria i va fer caure molts avions alemanys. Tot i no tenir molts coneixements tècnics de l'aparell que pilotava, els suplia amb una voluntat de ferro per lluitar. Confessava que "quan veig un avió amb les creus i l'esvàstica a la cua, només sento una cosa: odi, i aquesta emoció fa que premi amb més fermesa els botons de disparar de les meves metralladores". Litviak va desaparèixer en combat l'agost de 1943 i durant un temps es va creure que havia estat capturada pels alemanys, però als  anys 70 es van trobar unes restes d'una pilot que podrien correspondre a les seves.

Lilia Litviak

Recomanem per tant la lectura d'aquest llibre que tracta d'aquestes històries -moltes encara inèdites fins ara- de dones que no només van deixar la vida sinó també la joventut en el pitjor conflicte que ha viscut la Humanitat. Las Brujas de la Noche de Lyuba Vinogradova és, sens dubte, un dels millors homenatges que se'ls hagi pogut fer.

Las Brujas de la Noche
Autora: Lyuba Vinogradova
Editorial: Pasado&Presente
Any: 2016
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-944272-9-9


dimecres, 21 d’octubre de 2015

Ciència-ficció soviètica dels anys 20 (IV). L'Home-amfibi d'Alexander Beliàiev

Alexander Romànovitx Beliàiev (1884-1942) es un d'aquells autors de Ciència-ficció que encara resten força desconeguts a casa nostra, tot i que alguns dels seus relats han aparegut en alguna antologia. Beliàiev no tingué una vida fàcil - fràgil de salut com era - i la literatura d'evasió va ser la seva manera de fugir de la realitat que l'envoltava. 
Fill d'un clergue ortodox, Beliàiev va néixer el 1884 a Smolensk. El seu pare el féu estudiar en un seminari per a que continués la tradició eclesiàstica de la família, però el jove ben aviat abraçà l'ateisme. Deixà els estudis al seminari i es dedicà a la jurisprudència, al teatre i a la música. Fins als trenta-cinc anys Beliàiev portà una vida certament còmoda i feliç, però la tuberculosi l'atacà amb força a aquella edat i mai més fou el mateix. Pràcticament paralític i havent de passar llargues temporades en sanatoris de Crimea i el sud de Rússia, s'aficionà a la literatura de Ciència-ficció -que fins llavors gairebé ni coneixia- i aquestes lectures tardanes de Verne o Wells foren les que influïren en la seva obra literària. En aquest sentit fins i tot el 1934 es trobà personalment amb H.G. Wells quan aquest visità Leningrad. Els seus relats l'últim habitant de l'Atlàntida (1925), L'Home-amfibi o Ictiandre (1928) -del qual parlarem tot seguit- o El laboratori de Dowell (1938) son una bona mostra del seu talent com a escriptor del gènere.
Havent perdut una filla a causa de la meningitis i pràcticament sense poder moure's de la cadira a causa de la seva malaltia, l'escriptura fou per a ell la seva salvació. No obstant això, la Segona Guerra Mundial tallà de cop la seva carrera. Morí de fred i de gana a principis de 1942 a causa del terrible setge alemany a la ciutat de Leningrad.

                                                 Alexander R. Beliàiev (1884-1942)

L'Home-amfibi o Ictiandre va ser publicat el 1928. Una de les particularitats d'aquesta obra es que -a diferència de la resta de relats de Ciència-ficció soviètics d'aquella època- l'acció no es situa en territori soviètic sinó a un país tan llunyà com l'Argentina. Ignorem quins motius van induir Beliàiev a fer aquesta tria, però això no fou impediment per a que l'autor introduís dins el relat conceptes del Materialisme Científic Marxista, com tot bon escriptor soviètic havia de fer si volia veure els seus textos publicats. En el cas de L'Home-amfibi, aquest aspecte ideològic hi és present en els experiments científics per millorar les condicions de vida humanes (es suposava que el racionalisme marxista aplicat a la ciència crearia una mena d'Home Nou).
A les costes argentines hi apareix un ésser estrany, un humà que habita sota l'aigua i que ataca als pescadors i als caçadors de perles. Un capità -Pedro Zurita- vol capturar aquell "diable marí" per utilitzar-lo en la recol·lecció de perles. En el seguiment de l'ésser es descobreix que de nit s'amaga en una cova submarina que condueix a sota la casa d'un tal doctor Salvator. El "diable marí" resulta ser Ictiandre (paraula composta del grec "peix" i "home"), un indi que fou adoptat per Salvator quan era petit i es trobava greument malalt dels pulmons. El doctor -per salvar-lo- li va implantar unes brànquies de tauró però això va condicionar a la criatura, que des de llavors va haver de passar molt de temps cada dia dins l'aigua. Quan estava a terra habitava al subterrani del doctor Salvator, on aquest feia experiments amb animals (aquí Beliàiev beu directament de L'illa del Doctor Moreau de H.G. Wells) no amb una finalitat malèfica sinó per trobar remeis i millorar les condicions de vida de la població indígena del país.


El capità Zurita aconsegueix capturar Ictiandre i el doctor Salvator és denunciat a les autoritats per haver experimentat amb un ésser humà. Al mateix temps, el bisbe local demana que Ictiandre sigui executat com a manifestació diabòlica que sembla ser (l'ateisme de Beliàiev i les campanyes antirreligioses del comunisme soviètic apareixen aquí denunciant el fanatisme religiós). Salvator, abans de ser empresonat, envia a Ictiandre a una illa on pot estar protegit.
Beliàiev ens planteja doncs el problema de l'ètica dels experiments amb éssers humans. Es lícit realitzar-los? La resposta de l'escriptor és clara: si serveixen per millorar les condicions humanes, sí. Això, que avui ens sembla molt reprovable, no ho era per als utopistes comunistes de principis del segle XX.




dimecres, 26 d’agost de 2015

Catalans a la Guerra de Crimea

Un dels conflictes més importants del segle XIX fou la Guerra de Crimea (1853-1856). Aquella guerra - producte d'un context de "Guerra Freda" anterior i de rivalitats religioses - enfrontà l'Imperi Rus contra la Gran Bretanya, França, l'Imperi Otomà i el Regne de Sardenya. Amb uns 300.000 morts va ser - desprès de les Guerres Napoleòniques - el conflicte més sagnant del segle XIX i una prefiguració de les terribles guerres del segle XX, on la tecnologia moderna i les noves armes, la propaganda política, els corresponsals periodístics i els nous avenços mèdics van suposar un canvi respecte a les antigues formes militars dels segles anteriors.

Políticament suposà l'inici de l'enfrontament entre Rússia i Occident que encara es viu avui en dia: un cara a cara entre dos visions del món que el recent conflicte a l'est d'Ucraïna ha tornat a reviscolar desprès del final de la Guerra Freda als anys 90. Igualment, els motius religiosos que foren el detonant de la guerra ens parlen d'un ambient enrarit pel fanatisme sectari que per desgràcia encara podem veure avui en dia.

A grans trets i per no allargar-nos massa abans de passar al tema de la participació catalana en aquella guerra, direm que l'Imperi Rus del tsar Nicolau I (que regnà entre el 1825 i el 1855) s'havia erigit com a protector dels cristians ortodoxos a Palestina (llavors sota el domini otomà). Nicolau volia que els Sants Llocs passessin sota custòdia de l'església ortodoxa russa, cosa que evidentment no va agradar als catòlics, qui - a causa d'haver lluitat a les Croades en segles anteriors- es consideraven els únics guardians de Jerusalem i de la Cristiandat. El soldà otomà afavorí als catòlics ja que Rússia li havia estat causant molts problemes als Balcans i de tots era sabuda la intenció del tsar de crear un imperi ortodox que arribés fins a Constantinoble. L'emperador de França Napoleó III va erigir-se com a protector dels catòlics i la Gran Bretanya, tot i no estar gens per conflictes religiosos, va decidir protegir l'Imperi Otomà dels atacs russos per afavorir els seus interessos polítics i comercials a l'Orient Mitjà. Al 1853 esclatà el conflicte.

Inicialment la lluita tingué lloc a terres romaneses i búlgares, on Rússia i l'Imperi Otomà feien frontera al Danubi, per desprès traslladar-se a la Península de Crimea a causa de l'interès britànic per impedir que els russos arribessin a dominar la Mar Negra. Fou a prop de Sevastopol on tingueren lloc la major part de batalles del conflicte. Trinxeres plenes de fang, pluja, neu a l'hivern i calor extrema a l'estiu van ser l'escenari que hagueren de patir les tropes de tots els bàndols. Els britànics demostraren una actitud racista envers les tropes turques, aliats seus. Els francesos i els britànics no es podien suportar i les baralles entre ells i les borratxeres eren el pa de cada dia. Els russos eren pintats com a salvatges i al mateix temps, els occidentals eren considerats l'Anticrist pels russos. El còlera i la disenteria feren estralls entre les tropes però al mateix temps, la britànica Florence Nightingale posà les bases a Crimea del que seria l'inici de la infermeria moderna. No tot foren ombres en aquell conflicte, com veiem en aquest darrer cas. (1)

Comandants britànics a Crimea

Com hem vist fins ara, fou una guerra en la que hi participaren alguns dels estats més importants del segle XIX. Tot seguit parlarem de la presència catalana (exigua però interessant) en aquell conflicte. Bàsicament ens referirem al viatge del General Prim a la zona del conflicte com a observador i als soldats catalans enrolats a la Legió Estrangera Francesa que van lluitar-hi.

Joan Prim i Prats (el General Prim, 1814-1870) va ser una de les personalitats catalanes més importants del segle XIX. El reusenc va estar present en gairebé totes les intrigues, guerres i embolics polítics d'aquell temps a l'Estat Espanyol. Com a militar (tot i que es pot dir que va destacar més com a polític) havia lluitat contra els carlistes des de la seva joventut, però també va participar en guerres al nord d'Àfrica i a Mèxic. Figura controvertida, ha estat considerat el català més influent mai dins de la politica espanyola. Morí assassinat a Madrid el 1870 per motius que encara no semblen del tot clars.

Al juny de 1853 el Ministeri de la Guerra espanyol decideix crear una comissió militar per a observar el conflicte de Crimea directament. La comissió (dirigida per Prim i formada per un total de 21 membres (2)) va arribar a Constantinoble a l'agost  i immediatament fou traslladada a Bulgària, on hi tenien lloc el gruix de combats a l'inici de la guerra. Aquella primera estada fou curta (els observadors anaren a París durant l'hivern de 1853-54) però l'any següent retornaren a l'escenari bèl·lic. Prim establí una gran amistat amb el general en cap turc Omar Paixà, del qual feu també de conseller. En aquest sentit, el reusenc es va extralimitar de les seves funcions com a observador neutral, ja que va aconsellar al militar turc sobre la col·locació d'unes bateries que acabarien disparant contra les tropes russes. I es que en el paper dels observadors militars no hi entra el fet d'indicar als soldats d'una altra potència com utilitzar l'armament, a més de que l'Estat Espanyol era neutral en aquella guerra. Prim però, no fou amonestat pels seus superiors. També va deixar un bon record als turcs com a militar experimentat i el mateix soldà Abdülmecit I el rebé amb tots els honors al seu retorn a Constantinoble.

Joan Prim i Prats (1814-1870)

Pel que fa a la participació de soldats catalans dins les files de l'exèrcit francès, aquests ho van fer enquadrats en el 2n Regiment de Marxa de la Legió Estrangera francesa (3). Es tractava d'antics combatents carlistes que, havent acabada la Guerra dels Matiners (coneguda també com a Segona Guerra Carlina, que tingué lloc entre els anys 1846-1849) havien triat França com a destí del seu exili. Molts d'aquests antics carlistes s'enrolaren a la Legió Estrangera francesa i acabaren combatent a Algèria o - com veiem - a Crimea. En el 2n Regiment de Marxa la presència catalana hi fou força important, tot prenent part en fets decisius de la guerra com la Batalla d'Alma o el setge de Sevastopol. 

Finalment i fora de l`àmbit militar, direm que la Guerra de Crimea deixà una dita popular ben coneguda a la Catalunya d'aquells anys. "Pluja i sol, i guerra a Sevastopol". La dita prové de l' interès dels productors de cereals catalans en que la guerra s'allargués, ja que el conflicte va fer caure de cop les exportacions russes a tot el món i així els productors catalans pogueren fer créixer les seves.


Notes:
(1) Per una visió ampla de la Guerra de Crimea recomanem la lectura de: Crimea, la primera gran guerra; Figes, Orlando; Edhasa 2012. 

(2) Piñol Alabart, Daniel i Redondo Penas, Alfredo: El general Prim a la Guerra de Crimea (1853-1854). Documents per al seu estudi. Revista a Carn!, juliol de 2008, pàg. 4. 

(3) Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans; F.Xavier Hernàndez i Francesc Riart, Rafael Dalmau Editor; Barcelona 2014; pàg. 371.





dimecres, 4 de març de 2015

Limonov (II)


El Limonov que ha retornat al seu país desprès de gairebé vint anys a l'exili es ben diferent d'aquell noi que va emigrar a Nova York; Ara ha conegut món i se n'ha donat compte de que el seu país el reclama. Ell, el rebel anti soviètic i anti autoritari, veu que ha arribat la seva hora aprofitant el caos en el que s'ha sumit la Rússia post soviètica i no pensa desaprofitar l'ocasió: es vol dedicar a la política sense deixar l'escriptura. Ha arribat el moment de ser algú més que un simple escriptor alternatiu.

Però primer cal ser aguerrit i agafar forces, esdevenir una llegenda viva, ser el que el seu pare mai fou durant la Guerra, i això ho fa anant als Balcans, on hi tenen lloc les terribles guerres de l'ex Iugoslàvia. Desprès de pronunciar una conferència sobre els seus llibres a Belgrad, es trasllada al front serbo-croat i allà es fa fotografiar amb les tropes sèrbies que combaten prop de Vukovar. Ha triat bàndol: la Sèrbia ortodoxa i eslava, la germana petita de Rússia, rep amb il·lusió el suport d'aquest escriptor rus i Limonov és passejat per tots els escenaris de combat, inclòs el setge de Sarajevo. Es allà on, davant les càmeres, apareix disparant des dels turons que envolten la ciutat en companyia d'un Radovan Karadzic que no deixa de somriure cap al seu convidat rus. Quan aquestes imatges arriben a Occident, els amics francesos de Limonov no se'n saben avenir: la persona que apareix disparant des de dalt dels turons de Sarajevo cap a la ciutat assetjada és la mateixa que ells van conèixer a les festes i bars parisencs?. Doncs sí. 

Després de l'estada als Balcans i d'una breu aturada a Transnístria -on també hi ha una guerra, en aquest cas entre els russos i els moldaus- Limonov s'estableix definitivament a Moscou on crea, juntament amb el cantant de rock Egor Letov i el filòsof Alexander Duguin el Partit Nacional Bolxevic, el que serà la propera provocació de Limonov després de l'experiència balcànica. El partit reclama la unió de totes les terres entre el Pacífic i l'Atlàntic sota una Rússia neo comunista, una mena d'Imperi Mongol del segle XX sota el signe de la falç i el martell. Una Europa dirigida per Rússia. L'inspirador d'aquesta proposta es el filòsof Duguin, obscur personatge adepte de l'Eurasisme, teoria que defensa el caràcter asiàtic i no europeu de la cultura russa. Segons Duguin, Rússia, com a descendent de l'Horda Mongol medieval, ha de tornar a les seves arrels estepàries i unificar tot el continent Eurasiàtic sota la seva direcció. L'escriptor que havia marxat de la URSS, el punk que va viure a Nova York i a París, l'home que ha tastat totes les delícies i misèries d' Occident Limonov es mostra encantat amb aquesta proposta i juntament amb els seus nous amics funda el diari Limonka, del qual ja hem parlat a l'article anterior.


D'esquerra a dreta, Limonov, Letov i Duguin, fundadors del Partit Nacional Bolxevic

El Partit Nacional Bolxevic té una seu a Moscou coneguda pels seus militants com el Búnker. La majoria són nois joves, vinguts de províncies i amb poques oportunitats, que es veuen seduïts per la proposta nacional bolxevic d'una Rússia forta i neo comunista. Creen una mena de comuna on s'escolta rock, es beu vodka o es llegeixen els textos del filòsof Duguin. Al mateix temps, es dediquen a vendre el Limonka pels carrers o fan accions provocadores cap a la policia i el govern rus (llençar ous a algun polític, pintades, bloqueig d'edificis públics...). El govern rus comença a perseguir als nacional boxevics o nazbols, com ells s'anomenen. 

A causa de la creixent persecució, Limonov fuig al Kazakhstan amb dos camarades del partit i allà es acusat de voler organitzar un cop d'estat per donar el poder a la població russòfona del país. Sens dubte es tracta d'una provocació de Moscou per fer que les autoritats kazakhes detinguin l'escriptor. És extraditat a Rússia i al cap de poc posat en llibertat. L'any 2001 es retira a la regió siberiana d'Altai, on viurà en una cabana al bosc en companyia d'un vell de passat hippie que li farà conèixer els misteris del budisme..però la nova personalitat ascètica i oriental de Limonov no enganya a les autoritats: un escamot policial es presenta a la cabana del bosc i deté Limonov, que es acusat de tinença d'armes i de ser el cap d'una organització terrorista (el Partit Nacional Bolxevic mai va realitzar cap atemptat sagnant, però la llei russa és implacable). Limonov és tornat a empresonar.

A partir del 2007, ja havent sortit de la presó, Limonov sembla haver pacificat el seu discurs i ja no parla de granades ni de revolucions sagnants, sinó que s'ha unit a l'oposició pacífica a Putin i fou freqüent veure'l al costat d'opositors com l'ex campió del món d'escacs Garry Kaspàrov o del recentment assassinat Boris Nemtsov en manifestacions pacífiques pels carrers de Moscou. L'antic nacional bolxevic va ser defensat fins i tot per algú tan poc sospitosa de radicalisme com la periodista Anna Politkóvskaia, la qual li donà la benvinguda a dins el panorama opositor a Putin. Actualment, Limonov segueix residint a Moscou, té dos fills del seu darrer matrimoni i participa activament en el moviment democràtic opositor.

Limonov a l'actualitat

Com hem vist, Limonov pot agradar o no però es tracta de tot un personatge: nen absorbit pels llibres, malfactor adolescent, poeta i escriptor juvenil, dissident exiliat als Estats i Units i a França, drogoaddicte ocasional, escriptor de culte de la bohèmia parisenca, combatent als Balcans, creador d'un partit polític estrafolari, asceta retirat al bosc, presoner polític i ara, opositor a Putin. Una vida molt frenètica i interessant, certament.




dilluns, 2 de març de 2015

Limonov (I)


Fa un parell d'anys va caure a les meves mans un d'aquells llibres que et deixen una forta petja a dins. Es tracta d'una biografia novel·lada de l'escriptor i polític rus Eduard Limonov (Dzerzhinsk, Rússia, 1943). Aquest personatge es gairebè desconegut a Occident (si exceptuem a França) però a Rússia ha estat molt conegut des de la caiguda del comunisme. L'escriptor francès Emmanuel Carrère -qui el va tractar durant el seu exili parisenc- fou el responsable de biografiar-lo en el seu llibre Limonov (publicat en castellà per Anagrama). Puc assegurar que poques vegades ens trobarem davant d'un personatge tan contradictori, fosc, provocador, extravagant i amb un ego tan gros com Eduard Limonov. No deixa indiferent a ningú.

Durant les meves estades a Rússia a principis dels anys 2000 ja m'havia trobat pels carrers de Moscou amb uns venedors de diaris polítics que n'exhibien un de ben curiós: el Limonka. Limonka, en argot, es refereix a una granada de mà, per la semblança entre una llimona i aquesta arma. Evidentment un diari que portés una granada a la capçalera devia ser una cosa radical, revolucionària. I així era, es tractava de l'òrgan d'expressió del Partit Nacional Bolxevic d'Eduard Limonov. Nacional i bolxevic?. Doncs sí, la tumultuosa dècada dels noranta havia deixat a Rússia un brou de radicalisme polític ben evident, i el nacional bolxevisme (una mescla d'ultra nacionalisme rus i retòrica marxista-leninista) n'era una prova evident. Fou llegint un exemplar d'aquest pamflet que vaig topar per primer cop amb Eduard Limonov, líder visible d'aquesta tendència política. La lectura posterior del llibre de Carrère me'l va fer conèixer un xic més.

Eduard Savenko (aquest es el seu cognom real) va néixer a una petita ciutat russa durant la Segona Guerra Mundial. El seu pare -tot i ser militar- no va participar als combats sinó que era un dels encarregats de vigilar els equipaments militars a la reraguarda. Aquest fet va ser molt humiliant pel nostre escriptor, ja que, qui més qui menys, havia tingut algun familiar ferit o condecorat al front, i era una mena de vergonya tenir un pare militar que només hagués fet tasques de vigilància lluny dels combats. El jove Savenko es va prometre a ell mateix no ser mai com el seu pare...L'inconvenient era que es tractava d'un noi de constitució dèbil i amb ulleres que no prometia una carrera militar gaire reeixida. Refugiat en els llibres, veié que l'escriptura se li donava prou bé, peró igualment volia ser considerat un noi fort i aguerrit, i es així com s'ajuntà amb els ganàpies de la ciutat i els acompanyà en els seus robatoris i baralles. Va veure que tot i que no tenia fusta de militar, almenys era prou valent i no li feia por lluitar si era necessari. Una estada als calabossos de la ciutat va ser per ell com una mena de premi per haver demostrat als seus companys de gamberrades que els tenia tan ben posats com ells. Però l'home estava cridat a ser escriptor, i es així com més tard va entrar a treballar a una llibreria de la ciutat ucraïnesa de Khàrkiv, regentada per una dona jueva que esdevindria la seva amant. En aquella llibreria, Savenko va començar a relacionar-se amb bohemis i escriptors que començaren a fer córrer els seus escrits. Adopta el pseudònim Limonov (fent referència a l'acidesa de la llimona i a la força explosiva d'una granada) i el 1967, amb alguns manuscrits sota el braç i amb la seva amant, es dirigeix a Moscou tot esperant fer carrera a la capital soviètica.

Portada de Limonka

A Moscou, Savenko (o més ben dit, Limonov ja) és acusat pel poder soviètic d'escriure literatura anti soviètica i decideix emigrar als Estats Units (la Unió Soviètica dels anys 70 posava pocs problemes als intel·lectuals que volien marxar, a diferència del que feia, per exemple, amb els esportistes o els científics. Els era més còmode que critiquèssin la URSS des de fora que des de dins a casa, on les seves opinions podien ser més assequibles al públic). S'estableix a Nova York on conviu primer amb altres exiliats soviètics i desprès es guanya la vida fent de secretari privat d'un milionari nord americà. Al mateix temps, experimenta amb drogues, té una relació homosexual, continua escrivint i entra en ambients punk de la ciutat. El 1979 es publica la seva autobiografia Sóc jo, l'Èditxka, on conta els seus anys de joventut a la URSS i les seves peripècies novaiorqueses. L'obra resulta ser un èxit sobretot a França, on finalment ell i la seva nova amant Natàlia es traslladaran el 1982. Comença una nova etapa.

A París, Limonov hi arriba amb una aurèola transgressora, cosa que li facilita l'entrada als medis bohemis i alternatius de la capital francesa. Un escriptor soviètic exiliat, que ha viscut als Estats Units, que encara es jove i no un vell erudit com molts altres exiliats, i que ha provat les drogues i tot tipus de relacions sexuals, ha fet cançons punk i que ha deixat de publicar poesia per escriure durs relats autobiogràfics no deixa indiferent a gairebé ningú. És convidat a la major part d'esdeveniments underground de París i publica llibres com Memòries d'un pocavergonya o Autoretrat d'un bandit adolescent. Però arriba el 1991 i Limonov desapareix; se'n torna a Rússia i allí reapareix convertit en una persona completament diferent...

Limonov a París als anys 80

dimecres, 5 de febrer de 2014

Relacions històriques entre Catalunya i Rússia (II).Del segle XV al segle XVIII

S'ha de fer un salt de tres segles (des del XV fins al XVIII) per a tornar a trobar contactes directes entre Catalunya i Rússia. El replegament català sobre sí mateix causat per la Crisi (política i social sobretot) del segle XV va portar el nostre país a perdre posicions econòmiques i polítiques a escala internacional i -deixant de costat les investigacions sobre una possible descoberta catalana d' Amèrica- sembla ser que els catalans vam abandonar aquell esperit expansiu que ens havia caracteritzat al llarg dels temps gloriosos del nostre imperi mediterrani medieval.

Tot i amb aixó, a finals del segle XV trobem una mostra de contacte cultural entre Catalunya i Rússia que ens demostra fins a quin punt un dels nostres genis més preuats -Ramon Llull- va arribar a ser conegut a la llunyana Moscòvia. En aquest mateix blog ja vam publicar un article fa uns anys sobre la traducció al rus, a finals d'aquell segle, de la seva Ars Magna et Ultima i sobre la seva contribució en explicar el sistema de destil·lació de l'alcohol el qual, via les colònies genoveses a la Mar Negra, va ser introduït a Rússia donant lloc al clàssic vodka rus. En aquest enllaç hi trobareu tota la informació:
http://russialcor.blogspot.com.es/2009/11/ramon-llull-i-el-vodka.html

Així doncs com hem dit, hem de fer un llarg salt temporal fins al segle XVIII quan, una casa comercial barcelonina, la Francesc de Milans & C decideix establir una delegació a l'Imperi Rus, concretament a Sant Petersburg. L'home encarregat de representar els interessos de la companyia a la capital russa fou Antoni Colombí Payet (1749-1811), comerciant de Tossa de Mar. L'agost de 1773 (1) arribà a Sant Petersburg la primera expedició comercial catalana formada per dos vaixells carregats amb vi i tel·es estampades que serien venudes al mercat rus per veure si els productes catalans hi tenien sortida. Al principi sembla que el projecte no acabà de funcionar del tot, però Colombí persistí en quedar-se a Rússia com a únic comerciant català en aquell país i al cap d'uns anys (1785) fou nomenat primer Cònsol General d'Espanya a l'Imperi Rus. Des de llavors, Colombí compaginà la tasca diplomàtica pròpia del seu càrrec amb les activitats comercials iniciades feia temps. Tot i que Francesc de Milans & C ja s'havia retirat del mercat rus, Antoni Colombí creà una empresa pròpia i ell fou l'encarregat de continuar amb el comerç català a Rússia. Molts vaixells -sobretot barcelonins i arenyencs- fan aquells anys la ruta del Bàltic carregats d'aiguardent i indianes, tornant a Catalunya amb fusta i pells russes.


Sant Petersburg. Il·lustració del segle XVIII

També a la segona meitat del segle XVIII trobem més rastres de la presència catalana a Rússia. Per exemple, el militar i aventurer d'orígen català Josep de Ribas i Plunkett (1749-1800) destacà en les guerres russo-turques com a militar experimentat i participà també en la fundació de la ciutat d'Odessa, a la costa de la Mar Negra. Podeu llegir la seva biografia aquí:
http://russialcor.blogspot.com.es/2011/11/josep-de-ribas_10.html

Un altre personatge important pel que fa a les relacions russo-catalanes fou el músic i compositor valencià Vicent Martín i Soler (1754-1806), establert a Sant Petersburg des del 1788 i que arribà a ser compositor de la cort de la tsarina Caterina la Gran. Creà alguna òpera i acabà dedicant-se a l'ensenyament a la ciutat del Bàltic fins a la seva mort.

Nota:
(1). Mario Zucchitello, Un catalá a la cort dels tsars: Antoni Colombí Payet, comerciant i primer Cònsol General d'Espanya a Rússia (Tossa 1749-Sant Petersburg 1811), Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2008, p.58